M'ha costat d'acceptar el fet. Sembla impossible que higi passat. Penso que d'un monent a l'altre sonarà el telèfon i sentiré la seva veu que em preguntarà com estic. Què faig. I segurament m'explicarà algun dels seus acudits que ell sabia explicar amb tanta gràcia.
Era un bon amic, un amic com n'hi ha pocs. Sempre et sabia escoltar i donar el consell més escaient. Realment el trobaré molt a faltar. L'única cosa que li retrec és que no em prodigués més la seva amistat, encara que ho comprenc en una persona que tenia tans amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada