VISITA AL CASTELL DE CLARAMUNT

Ahir, dia 27 de març, vam anar un grup de gent gran de Barberà del Vallès a fer una excursió al Castell de Claramunt (Anoia).

El castell, del qual n’eren senyors els Claramunt, s’esmenta ja l’any 978, en una butlla del papa Benet VII.

L’any 1463, durant la guerra entre la Diputació del General i Joan II, la fortificació va partir una de les principals destruccions, però els comtes de Cardona la van reconstruir. L’any 1714 el castell va ser víctima d’una nova destrucció, tot i que no va ser tan important com l’anterior, en aquesta ocasió a mans de les tropes de Felip V. Durant l’última guerra carlina el castell va ser fortificat per darrera vegada, tot i que feia molts anys que no tenia un ús militar.

El 1974 el castell de Claramunt va passar a ser propietat de l’Estat espanyol, que el 1981 el va transferir a la Generalitat de Catalunya. A finals de 1996, l’administració autonòmica signa un conveni amb l’Ajuntament pel qual aquest es fa càrrec de la gestió de la fortificació.

És un dels deu millors castells de Catalunya i el millor de la comarca de l'Anoia.

Actualment, es calcula que el castell rep una mitjana de 6.000 visites l'any, xifra a la qual s'hi han d'afegir 2.000 persones més que participen en els diversos actes que s'hi organitzen.

Recordant Josep Verdaguer i Coma

El dia 14 ens va deixar un altre amic. Tenia 85 anys i havia nascut a Barcelona, al barri de Sant Andreu de Palomar. La seva vocació artística es va manifestar molt aviat: als 15 anys va pintar el primer quadre i als 17 ja treballava reproduint obres dels grans mestres de la pintura. A partir del 1947 en que va fer la seva primera exposició, no ha parat d'exposar en diversos països i en varies ciutats d'Espanya.

La seva creativitat també s'ha expressat, a partir de 1956, a través de pintures murals entre les quals es troben: l'església de Sant Andreu del Palomar(Barcelona), la de Estaon, Casibrós, Montesclado, Lladrós, Ainet de Cardós i Llavorsí(Lleida), la de Queralps(Girona) i col.laborà en la decoració de l'aeroport de Barcelona.

La seva pintura vol ser testimoni del seu entorn: els suburbis, els barracons de platja, els passos a nivell, els camps de flors...

Ha rebut la Medalla d'Or del Districte de Sant Andreu el 1973, l'homenatge que el mateix districte li va oferir el 1985 i l'homenatge que el 2001 van impulsar el Grup de pintors de Sant Andreu i el Consell del Districte, amb l'adhesió de diverses entitats. També el 2001 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona per la seva trajectòria artística.

Descansa en pau amic Josep.

Premi per Cartes d'amor

Els bloggers dels Casals de les poblacions properes a Barcelona ens reunim cada dos mesos i en aquestes reunions es decideix qui guanya el concurs de l’activitat o activitats propostes després de comptabilitzar les votacions fetes pels propis participants.

En la última trobada a Esplugues de Llobregat es decidia el guanyadors del concurs Cartes d’amor, ja que aquest era el tema proposat.

En aquest concurs van ser tres els guanyadors entre el quals tinc l’honor de trobar-mi.

A continuació poso la meva carta.

--------------------------------------------------------------------------------------------------Estimat,

No sé com dir-t’ho, però ho he de fer encara que em costi . Se que no és fàcil trencar una relació de fa tants anys però no hi ha més remei, en sap molt greu, però... t’he de deixar.

Ja sé que hi ha moltes maneres més suaus o més romàntiques d’acabar una relació. Potser podria insinuar-t`ho, fer-ho de mica en mica... Però em sembla que el millor es deixar-te de manera decidida.

Et deixo perquè se’n fa cada dia més difícil de compartir la meva vida amb tu. Abans estàvem junts nit i dia i ara tot just si ens podem veure unes poques hores al dia i encara hem de buscar el lloc i el moment, ja que en molt llocs no ets ben rebut.

Abans ningú s’oposava a la nostra relació, potser algunes vegades la meva mare i poques persones més. Però els temps han canviat i fins i tot les meves amigues em diuen que et deixi, que tu no em convens, que em vas matant a poc a poc sense que me n’adoni.

Aquest anys al teu costat han estat meravellosos, el temps em passava com un vol. Amb tu el meu plaer era infinit, em feies sentir sensacions meravelloses que mai abans havia experimentat.

Però m’estimo més no recordar, perquè els bons records són com les roses oloroses, que ens sedueixen amb el seu perfum, però ens punxen amb les espines, que se’ns enganxen a la pell i no ens deixen marxar. I a mi en fa por que em passi això, estimat

I potser al començament em passarà, i em trobaré com si tingués una punxa clavada, però de mica en mica espero superar-ho.

Una cosa que et vull demana és, que si us plau, no intentis que torni a estar amb tu, que em deixis per sempre, que no em temptis i facis que torni a caure a la xarxa del teu plaer envoltant.

Per acabar, només vull dir-te que faig el que crec que he de fer.

Adéu estimat, adéu estimat tabac .

T`he de deixar perquè vull ser una persona sana i tu mateix pregones que “fumar perjudica seriosament la salut”.

Fins mai.

Cristina